El futur es comença a escriure demà, 2 de maig
Un any més, les pàgines del calendari ens porten fins al Primer de Maig i, per un dia, aquí i allà, en els cartells enganxats a les parets, a les pancartes que encapçalen les grans mobilitzacions i en boca de molts, les paraules "obrer","classe treballadora" i "drets", desperten del somni imposat, es treuen la mandra sota la capa de pols i oblit i tornen a sonar amb força.
Potser no amb l'ímpetu d'abans, és cert, quan eren molts els que entenien que la consecució de drets, la conquesta de la dignitat del treball, era un xoc permanent amb l'interès i la voluntat de les estructures econòmiques de poder que es desenvolupava, capítol a capítol, dia a dia, aprofitant qualsevol àmbit de confrontació i contestació col·lectiva. No amb la força rebel de qui s'ha convençut que té més per guanyar del que podria perdre, però tornen al carrer les paraules i les consignes; la determinació i la identitat ... per un dia, aquí i allà.
Nosaltres, treballadors i treballadores, hem estat ostatges i víctimes d'uns llarguíssims anys de crisi per a molts i bonança per a uns pocs. Els nostres drets, les nostres aspiracions de benestar i futur han estat el combustible amb el qual s'ha alimentat el foc de les calderes d'un capitalisme que es desplega sense frens ni subjeccions, amb una ambició que rebutja per inútil qualsevol necessitat de dissimular les seves ambicions últimes. La crisi ens va arrabassar les cases i el treball, els salaris i l'estabilitat; ha tancat les plantes dels hospitals on se'ns atenia i posat forrellats d'impossibilitat econòmica a les portes de les universitats on aspiràvem a llaurar-nos un futur; ha baixat les persianes de comerços i fàbriques, privatitzat els serveis en benefici de les grans corporacions, minvat les nostres pensions i, fins i tot, ens ha arrabassat l'esperança d'obtenir-les arribat el moment i ha posat un bitllet d'avió a les nostres mans perquè tornéssim a emprendre el camí de necessitat que porta a altres terres on imaginem que el futur no és una utopia. La crisi va carregar sobre les nostres esquenes una Reforma Laboral aprovada ja en un llunyà 2012 que segueix vigent, convencent-nos que derogar-la no és tant qüestió de aritmètiques parlamentàries com de voluntat.
Vivim pitjor. La precarietat és norma. Afegir el qualificatiu de "escombraries" als nostres contractes ha esdevingut un lloc comú, tot just un tòpic que aparentment ja no condueix ni a la reflexió. Ens convencem que el futur no ens espera. Ens vam encadenar a la desesperança.
I aquesta és, precisament, la gran derrota: renunciar a l'esperança, deixar de trucar a les portes del futur.
Cal que el 2 de maig, quan els cartells es comencin a desenganxar a les parets, els crits siguin ecos llunyans i les pancartes de les grans organitzacions sndicales hagin tornat a la cambra traster on reposaran, de nou pols i oblit, durant tot un any, la convicció es mantingui ferma. El convenciment que hem de recuperar tot allò que hem perdut i aconseguir tot allò que mai vam tenir. Organitzar la lluita en tots els àmbits i fronts per exigir un treball digne i salaris que no serveixin per a tot just surar, sempre sota amenaça d'acabar engolits, sobre els llots de la pobresa. Exigir accés a l'habitatge i avançar en el desig d'uns serveis públics que siguin garantia d'igualtat. Recuperar les aules de les que ens van expulsar mentre s'imposa la privatització i elitització de la cultura i l'educació. Defensar les pensions dels malalts i de la gent gran perquè compleixin la seva funció de barrera protectora front de la misèria.
El present sempre ha estat el regne d'aquells que tot ho tenen. El futur ha de ser el regne dels que tot ho volen per no tenir gairebé res. I el futur es comença a escriure demà, 2 de maig.
